Al darrer capítol de Sandàlies d'escuma, l'autora ja madura ens diu què en pensa de la vida i d'allò que té importància per a ella i fa tot un ventall de declaracions. D'aquestes n'he escollit una la qual crec que guarda un cert paral·lelisme amb la següent narració:
Sóc altra vegada al meu estimat Omells asseguda a la terrassa on des d’una privilegiada panoràmica els meus ulls s’emmirallen dels camps sembrats de cereals que una sua brisa s’encarrega de fer onejar com si de la mar es tractes i on ja hi despunten algunes roselles, de les muntanyes d'uns tons frescos i verdosos i dels ametllers florits  |
| i em deixo bressolar pel refilar |
de les orenetes que hi ha als nius de sota el ràfec, mentre una estranya melangia em va envaint i m’adono que he deixat passar massa temps per retornat a la meva terra i voldria aturar-lo i recomençar una altra vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada