Canço de L'Alguer

Amb la música de l'Alguer, a l'illa de Sardenya, ens traslladem a Quios, on Glauca pensa en Càrmides, de qui fa moltes desenes que no en sap res. Expressa la tristessa i l'enyor per l'absència del seu estimat.

Un ram de gessamins

És el meu primer video.

DECLARACIONS

Al darrer capítol de Sandàlies d'escuma, l'autora ja madura ens diu què en pensa de la vida i d'allò que té importància per a ella i  fa tot un ventall de declaracions. D'aquestes n'he escollit una la qual crec que guarda un cert paral·lelisme amb la següent narració:

Sóc altra vegada al meu estimat Omells  asseguda a la terrassa on des d’una privilegiada  panoràmica els meus  ulls s’emmirallen dels camps sembrats de cereals que  una  sua brisa s’encarrega de fer onejar  com si de la mar es tractes i on ja hi despunten algunes roselles,  de les muntanyes d'uns tons frescos i verdosos  i dels ametllers florits

                                             

i em deixo bressolar pel refilar

 

de les orenetes  que hi ha als nius de sota el ràfec, mentre  una estranya melangia em va envaint i m’adono que he deixat passar massa temps per retornat  a la meva terra  i voldria aturar-lo i recomençar una altra  vegada.

Ulls goluts

 Qui em podia impedir sadollar-me d'una visió real i tan somniada quan sobrevolava per damunt de Nova York? Els meus ulls goluts albiraven el parc Central, l'estàtua de la LLibertat, l'illa d'Elios. . ., però aquell dia una boirina embolcava la ciutat i només suraven les puntes dels gratacels.

                                      

                                                         

SOMNIS

Com si jo no fos Dolors amiga dels records.                              

Dolors la noia que en somnis els reviu.

Vaig llevar-me amb la idea d’arranjar la capsa de fotografies que al llarg del temps  havia anat dipositant-hi. De cop m’havia agafat un no sé que per retrobar-me amb la gent i les vivències viscudes al llarg dels anys  transcorreguts de la meva vida, com si jo no fos Dolors amiga del records

Primer calia posar ordre   en aquell batibull de retrats, ni havia en blanc i negre i en  color, dels avis, dels pares, de la meva primera comunió,  de les excursions del col·legi a altres pobles veïns, del casament de la meva millor amiga als divuit anys i alguns d’esdeveniments familiars sense massa rellevància. No en vaig trobar cap del meu naixement ni del  bateig,  aleshores em va venir a la memòria que la mare m’havia dit que el part havia estat a casa i que en aquell temps la màquina de retratar era un luxe no una necessitat. Ordenant-los anaven  brullant els records, semblava un somni però era una realitat, era jo,  Dolors   la noia que en somnis els reviu.

Olors mestresses de la meva infantesa



Les olors mestresses dels  meus hiverns d'infantesa són:

                                                                       

Al rebost,  olor de codonys de sarmenyes i de raïms.

             Al llit, olor de  llenços freds i humits.

    Als carrers olor de fum que sortia de les ximenees, voltant-los de boirina com d'un vel brodat finíssim.

Fins a perdre's de vista

                                                                                          

El meu poble està situat al sud de  la comarca de l’Urgell, ubicat a  la falda d’un turó on antiguament hi havia un castell.

Des del terrat de casa,  atalaia privilegiada ,  mirant al Nord veig a la llunyania  el nostre estimat monestir cistercenc de Santa Maria del Tallat http://www.monestirs.cat/monst/urgell/ur18tall.htm on tantes vegades havia anat d’excursió i des de la seva esplanada es pot contemplar la Conca de Barberà, rica en vinya i si el dia es presenta radiant,  també la mar.

Si tombo el  cap a Migjorn veig la serralada de Prades  i  a la seva falda, ja a la comarca de les Garrigues s’estén una gran extensió de conreus d’oliveres. Els seus fruits són  les anomenades olives arbequines que una vegada premsades ens obsequien amb aquest oli  de color d’or, molt apreciat a la nostra cuina Mediterrània.

A l’alba,  des del  llevant  el sol ens envaeix  i ens invita a fer una passejada per les rodalies del poble. Si  ens allunyem una mica direcció cap el Pla d’Urgell   gaudirem de camps plantats d’arbres fruiters, pomers i perers. Qui no ha assaborit les pomes i peres de Lleida ?

A les acaballes del dia per Ponent va amagant-se el sol amb uns tons de  colors meravellosos i amb l’arribada de la foscor desapareix aquesta postal  que us he dibuixat del meu poble des del meu terrat.